L'èxit de crítica i vendes d'Ommadawn fou instantani i va proporcionar a Mike Oldfield una incontestable reputació de jove geni de la música. Tot plegat li va valer un període de tranquil·litat que va aprofitar per a traslladar-se. Aquell any havia estat buscant un habitatge gran on construir-hi el seu propi estudi, i el va trobar en un poblet anomenat Bisley, al comtat de Gloucestershire. La mansió, del segle XVI, es diu Througham Slad, i al paller va instal·lar-hi un estudi d'enregistrament de primer nivell. 

L'any 1976 es va publicar el recopilatori Boxed, amb mescles noves dels tres primers discs i un àlbum de col·laboracions amb els seus amics David Bedford i Leslie Penning. També aquell any i el següent va treballar en l'enregistrament i producció, al seu propi estudi, d'àlbums d'altres artistes com ara Pierre Moerlen o Pekka Pohjola. Oldfield tampoc deixava de produir material nou. Cada any publicava alguns singles amb arranjaments de músiques diverses, sobretot de cançons tradicionals, però corria l'any 1978, n'havien passat tres des d'Ommadawn, i els seus seguidors demanaven un disc nou.

El que els seus fans no sabien era que Mike Oldfield estava profundament deprimit. Fumador i bevedor compulsiu, arrossegava seqüeles del consum d'LSD de la seva etapa londinenca i en general presentava un quadre psicològic preocupant. Tot i que havia començat a treballar en un nou disc amb Tom Newman, no n'acabava d'estar content. Va ser llavors quan va decidir de sotmetre's a diferents tractaments, sent especialment rellevant una mena de teràpia de xoc anomenada Exegesi, que a grans trets consistia en una simulació grupal de renaixement. Sembla que aquesta teràpia va funcionar, almenys inicialment, i Oldfield va canviar totalment: es va tallar els cabells i es va afaitar, oferint una imatge molt estudiada. Concedia entrevistes, es mostrava rialler i divertit... i fins i tot va aparèixer despullat a la portada d'una revista! res a veure amb el jove introvertit que vivia aïllat al camp envoltat d'instruments i animals.

Richard Branson n'estava encantat. En pocs mesos Mike Oldfield havia anunciat la publicació del seu quart àlbum, aquest cop doble, i l'inici d'una gira europea de promoció del disc. Per a la realització de l'àlbum, que es diria Incantations (1978) Oldfield va desestimar hores de proves a l'estudi i va cercar una sonoritat del tot diferent a la dels discos anteriors, amb la participació d'una petita orquestra i una estètica minimalista que l'aproximava a la música de Philip Glass o Michael Nyman.