top of page

MIKE OLDFIELD

Michael Gordon Oldfield va néixer a Reading (comtat de Berkshire, Anglaterra) el 15 de maig de 1953, sent el petit de tres germans. Raymond, el seu pare, era metge i Maureen, la mare, infermera. Com ell, també els seus germans van desenvolupar importants carreres musicals. Terry Oldfield és flautista i compositor de bandes sonores, mentre que Sally Oldfield ha estat una destacada cantant pop els anys 70 i 80.

Mike va mostrar un astorador talent musical des de ben petit. Als 12 anys ja tocava música folk als pubs de Reading i als 16 era un dels guitarristes més destacats de l'escena acústica londinenca, seguint l'estela de John Renbourn i Bert Jansch. Precisament a aquella edat va formar el duet The Sallyangie amb la seva germana Sally arribant a publicar un disc, anomenat Children of the Sun (1968), i dos singles més els anys 1969 i 1972, tots ells editats pel segell Transanlantic. 

The Sallyangie

Després de l'experiència de The Sallyangie Mike va començar a tocar el baix i la guitarra elèctrica en un nou grup format per l'exmembre de Soft Machine Kevin Ayers. Al grup, anomenat The Whole World, Mike hi va fer importants amistats que col·laborarien amb ell els anys següents, com ara el pianista, compositor d'avantguarda i director d'orquestra David Bedford, el baterista William Murray o la cantant Britget St. John. Amb el grup de Kevin Ayers va enregistrar dos discos: Shooting at the Moon (1970) i Whatevershebringswesing (1971). Després d'una curta gira Ayers va disoldre el grup.

Kevin Ayers & The Whole World

En aquell moment, Ayers i Oldfield compartien apartament a Londres. Amb remordiments per haver dissolt la banda, Ayers va regalar un magnetòfon al jove Oldfield per a què pogués enregistrar les composicions que feia tancat a la seva habitació. En aquell moment Mike Oldfield seguia amb gran interès la carrera de Terry Riley, un compositor d'avantguarda que experimentava amb sintetitzadors. Sembla que A Rainbow in the Curved Air, així com la música de J. S. Bach, van servir d'inspiració al jove Oldfield per a la concepció dels primers compassos de Tubular Bells.

Hem explicat breument el període biogràfic comprès entre 1971 i 1973 a la pàgina Tubular Bells.

L'any 1974 s'explica a la pàgina Hergest Ridge.

Hergest Ridge des de The Beacon.JPG

El 1975 Mike Oldfield va posar-se a treballar de valent en el seu tercer disc. Contrariat per les males crítiques de Hergest Ridge, va demanar a Richard Branson que portés un estudi de gravació complet a casa seva per a disposar-ne a pleret. L'estudi es va instal·lar en un dormitori de The Beacon. A principis d'any la seva mare havia mort, i Mike va pensar en un disc de sonoritat "celta" com a homenatge als orígens irlandesos de sa mare, que era nascuda a Dublín. 

Mike Oldfield es va envoltar de músics molt diversos i va omplir el seu tercer disc d'instruments sorprenents provinents de tradicions musicals tan diferents com el rock, la música clàssica, el folklore grec, la música celta irlandesa o la percussió africana. A petició del nostre músic, la cantant irlandesa Clodagh Simonds va escriure alguns versos en gaèlic on apareixia la paraula Amadàn (boig, estúpid). Aquest mot va agradar tant Oldfield que el va adaptar com a títol del disc, que finalment es diria Ommadawn (1975). Mike Oldfield ha manifestat que va treballar tant en Ommadawn com en Tubular Bells, i que de fet és un dels discs amb què se sent més satisfet. Algunes enquestes revelen que per a la majoria dels seus seguidors és el millor disc de la seva carrera juntament amb la seva opera prima.

Mike Oldfield i Les Penning a The Bacon

L'èxit de crítica i vendes d'Ommadawn fou instantani i va proporcionar a Mike Oldfield una incontestable reputació de jove geni de la música. Tot plegat li va valer un període de tranquil·litat que va aprofitar per a traslladar-se. Aquell any havia estat buscant un habitatge gran on construir-hi el seu propi estudi, i el va trobar en un poblet anomenat Bisley, al comtat de Gloucestershire. La mansió, del segle XVI, es diu Througham Slad, i al paller va instal·lar-hi un estudi d'enregistrament de primer nivell. 

L'any 1976 es va publicar el recopilatori Boxed, amb mescles noves dels tres primers discs i un àlbum de col·laboracions amb els seus amics David Bedford i Leslie Penning. També aquell any i el següent va treballar en l'enregistrament i producció, al seu propi estudi, d'àlbums d'altres artistes com ara Pierre Moerlen o Pekka Pohjola. Oldfield tampoc deixava de produir material nou. Cada any publicava alguns singles amb arranjaments de músiques diverses, sobretot de cançons tradicionals, però corria l'any 1978, n'havien passat tres des d'Ommadawn, i els seus seguidors demanaven un disc nou.

El que els seus fans no sabien era que Mike Oldfield estava profundament deprimit. Fumador i bevedor compulsiu, arrossegava seqüeles del consum d'LSD de la seva etapa londinenca i en general presentava un quadre psicològic preocupant. Tot i que havia començat a treballar en un nou disc amb Tom Newman, no n'acabava d'estar content. Va ser llavors quan va decidir de sotmetre's a diferents tractaments, sent especialment rellevant una mena de teràpia de xoc anomenada Exegesi, que a grans trets consistia en una simulació grupal de renaixement. Sembla que aquesta teràpia va funcionar, almenys inicialment, i Oldfield va canviar totalment: es va tallar els cabells i es va afaitar, oferint una imatge molt estudiada. Concedia entrevistes, es mostrava rialler i divertit... i fins i tot va aparèixer despullat a la portada d'una revista! res a veure amb el jove introvertit que vivia aïllat al camp envoltat d'instruments i animals.

Richard Branson n'estava encantat. En pocs mesos Mike Oldfield havia anunciat la publicació del seu quart àlbum, aquest cop doble, i l'inici d'una gira europea de promoció del disc. Per a la realització de l'àlbum, que es diria Incantations (1978) Oldfield va desestimar hores de proves a l'estudi i va cercar una sonoritat del tot diferent a la dels discos anteriors, amb la participació d'una petita orquestra i una estètica minimalista que l'aproximava a la música de Philip Glass o Michael Nyman. 

105937296_10157193093520776_6600953382444424691_n.jpg

Incantations tanca, al nostre entendre, la primera etapa creativa del compositor de Reading. És per a això que aturem aquí aquesta breu ressenya biogràfica. Actualment Mike Oldfield té 71 anys i viu a Bahames amb alguns dels seus fills i néts. Si bé va assegurar que treballava en la quarta part de Tubular Bells, en l'edició del cianquantenari (2023) només va incloure 8 minuts de música nova. Els darrers catorze anys només ha tret dos discos, i el darrer és de 2017. Des de llavors no ha transcendit res de la seva vida, ocultant-se en el misteri com ha fet altres vegades. 

Si en voleu saber més us animem a veure el documental Mike Oldfield Story de la BBC  i a llegir Changelling: The Autobiography of Mike Oldfield, així com Tubular Gold per a completar la seva història.

Text de Xavier Alern

bottom of page