Tubular Bells
(Virgin Records, 25 de maig de 1973)
​
La gestació de Tubular Bells va començar quan Mike Oldfield era només un adolescent. Mentre la seva activitat musical estava vinculada al grup The Whole World de Kevin Ayers, el jove músic britànic componia música pròpia amb l’anhel d’enregistrar-la algun dia. El 1971 Ayers va regalar-li un magnetòfon i gràcies a això en va poder gravar una maqueta amb la que va visitar algunes companyies discogràfiques, però només va rebre negatives per l’aparent manca de comercialitat del projecte. Avui sabem que aquelles empreses no van saber valorar la viabilitat econòmica de la proposta, el valor artístic de la música d’Oldfield ni la capacitat de la societat d'aquell temps d’apreciar una música d'aquella complexitat.
El projecte va quedar aparcat un any mentre Oldfield treballava com a músic de sessió en un nou estudi d’enregistrament ubicat a prop d’Oxford. L’estudi, anomenat The Manor, era propietat de Richard Branson, un jove emprenedor que també tenia una botiga de discos al centre de Londres. Quan l’introvertit Oldfield va tenir prou confiança amb Tom Newman, l’enginyer de so de The Manor, va mostrar-li la maqueta. Newman va quedar tan impressionat que va convèncer Branson i al seu soci, Simon Draper, per a dur a terme el projecte. El que tots plegats no sospitaven és que estaven recolzant la realització d’una de les obres més influents de la història de la música contemporània.
En primera instància Branson va provar de trobar una companyia discogràfica que cregués en el projecte, però tampoc se'n va sortir. Va ser llavors quan va decidir publicar ell mateix el disc, que es convertiria en el primer de la companyia Virgin Records.
Mike Oldfield va enregistrar Tubular Bells a una velocitat de vertigen. Tot i que només comptava amb els pocs moments disponibles en l'agenda de produccions de The Manor, va trigar una sola setmana a gravar la primera part del disc. Avui dia podem escoltar als portals d'streamming alguns dels materials d'aquella època, com ara les maquetes originals o una primera mescla desestimada de Tubular Bells de 1972.
Oldfield havia pensat un possible títol per al seu primer disc, Opus One, però la casualitat va fer que mentre es recollien els instruments que John Cale havia utilitzat per a un enregistrament, Oldfield es fixés en les campanes tubulars i decidís incorporar-les al seu projecte. Lògicament, el disc va acabar prenent el nom d'aquests instruments de percussió.
Mike Oldfield va necessitar una gran quantitat d'instruments per a enregistrar Tubular Bells, i molts d'ells els va tocar ell mateix: piano de cua, honky tonk, orgues Farfisa, Hammond i Lowrey, guitarres elèctriques, acústiques i clàssiques, baix elèctric, mandolina, flageolet i instruments de percussió (timbales de concert, campanes tubulars, glockenspiel, etc.) També hi van col·laborar el seu germà Terry i Jon Field, que van tocar les flautes travesseres, la seva germana Sally i Mundy Ellis que hi van posar la veu, Lindsay Cooper el contrabaix i Steve Broughton la bateria. Especialment destacable va ser la participació del músic i còmic Viv Stanshall com a "mestre de cerimònies" al final de la primera part. Els enginyers de so van ser Tom Newman i Simon Heyworth, i la portada, que va acabar esdevenint icònica gràcies al logotip de la campana doblegada, fou obra de Trevor Key.
Tubular Bells va sortir al carrer el 25 de maig de 1973 i Richard Branson en va voler fer una gran campanya de promoció. Però per a la seva sorpresa, Mike Oldfield no estava gens interessat a implicar-s'hi. Va negar-se a sortir de gira i només es va comprometre a fer un concert de presentació. Va ser llavors quan Branson va començar a capir la complexa personalitat del músic. Malgrat tot, el concert es va dur a terme el 25 de juny al Queen Elizabeth Hall, escenari on sovint s'hi fan concerts de música clàssica. Actualment se'n pot escoltar un enregistrament a Youtube.
​
Mike Oldfield va marxar (tot i que potser seria millor dir fugir) de Londres amb la seva parella i l'automòbil Bentley que Branson li havia donat com a pagament del concert. Van conduir fins a instal·lar-se en una casa del comtat de Herefordshire, prop de la frontera amb Gal·les, just al davant d'una muntanya anomenada Hergest Ridge. En aquesta casa, que encara existeix i que porta el nom de The Bacon, Oldfield va escriure les següents pàgines de la seva història. Podeu llegir-les aquí.
​
Encara al 1973, Oldfield va tornar a enregistrar en directe, aquest cop sense públic, la primera part de Tubular Bells per al programa 2nd House de la BBC. Per a fer-ho va comptar amb la major part de músics que havien tocat amb ell al Queen Elisabeth Hall: Mick Taylor dels The Rolling Stones, els guitarristes Steve Hillage i Fred Frith, el percussionista Pierre Moerlen, Tom Newman i Terry Oldfield, entre d'altres.
L'influent periodista musical John Peel va declarar-se entusiasmat amb la música de Mike Oldfield. Al seu important programa de ràdio Top Gear de la BBC Radio, el 29 de maig de 1973 va punxar el disc sencer, exclamant que Tubular Bells era "un dels LP's més impressionants que havia tingut la sort de compartir a la ràdio".
La promoció de Tubular Bells va seguir sense la participació del nostre músic. David Bedford, amic d'Oldfield des de l'època de The Whole World, va arranjar el disc per a guitarra i orquestra. Amb la interpretació de la Royal Philharmonic Orchestra i la participació de guitarristes convidats com ara Steve Hillage o Andy Summers, va sortir de gira per Gran Bretanya. Fruït d'aquesta iniciativa, el 1975 es va publicar el disc The Orchestral Tubular Bells sota la direcció de David Bedford, amb Mike Oldfield interpretant la part de guitarra solista.
Però sens dubte una de les anècdotes més significatives de la "incidental" promoció del disc va ser la inclusió d'alguns dels seus fragments en la banda sonora de la pel·lícula de terror The Exorcist (William Friedkin, 1973). Sense el permís d'Oldfield, Tubular Bells apareixia al costat de composicions d'autors com ara K. Penderecki, A. Webern i J. Nitzsche. Tot plegat va fer que acabés guanyant el 17è premi Grammy (1974) a la millor composició instrumental. De fet, la seqüència inicial de la Introducció de Tubular Bells s'ha acabat considerat "la música de l'Exorcista", i ha influït enormement en la composició de música per a films de terror . El propi Oldfield ha explicat, en entrevistes posteriors, que quan es va assabentar que havien utilitzat la seva música per a una pel·lícula de terror no li va fer cap gràcia, i que va rebre el Grammy a casa seva, totalment ignorant de la importància del guardó.
​
Després del concert al Queen Elisabeth Hall Mike Oldfield va abandonar els escenaris, si més no per a interpretar la seva música. No va ser fins 1979, durant la gira del seu quart disc en solitari, Incantations, que el músic de Reading va tornar a interpretar públicament Tubular Bells. La gira d'Incantations no va donar beneficis, però les pèrdues econòmiques dels concerts (prop d'un milió de lliures) es van veure compensades per les vendes del disc enregistrat en directe i que resumeix la gira, Exposed (1979).
Es dóna el cas que els dos primers concerts d'aquella gira es van fer a Barcelona, concretament al Palau Municipal d'Esports el 31 de març i l'1 d'abril de 1979. L'empresa promotora dels concerts fou Gay & Company, propietat de Gay Mercader. Tenim la sort que el programa de TVE Musical Express, dirigit per Àngel Casas, va poder entrevistar Mike Oldfield i va enregistrar un concert privat de la gira d'Incantations a les instal·lacions de Televisió espanyola. Barcelona és, per tant, una ciutat important en la història de Tubular Bells, encara que ho sigui de forma indirecta.
​
Quan semblava que Tubular Bells no donaria més notícies que les múltiples seqüeles publicades posteriorment per Mike Oldfield, i que al nostre parer s'han de desvincular de l'original (exceptuant-ne potser el nou enregistrament de 2003 o la nova mescla digital que va comercialitzar el 2010), Mike Oldfield va ser cridat a participar en la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics de Londres de 2012 tocant Tubular Bells. La part que va correspondre a aquest disc va ser un homenatge al Servei Nacional de Salut, així com a la literatura infantil. Oldfield va dur a terme tots els arranjaments musicals necessaris per a adaptar la seva música a les necessitats escèniques, fet del que se sentiria molt orgullós posteriorment. A tall anecdòtic cal dir que, juntament amb al nostre músic, en la cerimònia també hi va tocar el seu fill Luke tocant la guitarra acústica.
​
Actualment Tubular Bells ha venut més de quinze milions de còpies arreu del món. Mike Oldfield treballa, segons ha manifestat ell mateix, en una quarta seqüela.
​
Text: Xavier Alern