Hergest Ridge
(Virgin Records,28 d'agost de 1974)
Després de l'enregistrament de Tubular Bells Mike Oldfield, amb només vint anys, es va retirar amb la seva xicota Maggie Thomas al petit poble de Kington, fronterer entre Anglaterra i Gal·les, on - amb el permís de Richard Branson - va comprar una casa anomenada The Beacon al turonet Bradnor Hill, al costat d'un camp de golf.
Cansat per la gènesi de la seva primera gran obra volia descansar, fer volar avions a escala i menar una vida tranquil·la sovintejant els pubs de Kington. Es va fer habitual a l'antic hotel Penrhos Court, regentat per la família Griffiths, on va conèixer alguns músics locals, entre els que destacava el flautista Leslie Penning, especialista en música medieval, amb qui va fer amistat.
Si bé Oldfield estava esgotat, les necessitats econòmiques de Virgin Records requerien un nou enregistrament. Richard Branson va visitar Oldfield a Kington i, tot regalant-li un orgue Farfisa, va pressionar-lo per a què fes un nou disc. Així va sorgir Hergest Ridge (1974), inspirat en l'ambient rural de Herefordshire i concretament en la muntanya homònima que sorgia davant de casa seva.
_JPG.jpg)
Hergest Ridge. Foto: Xavier Alern
Hergest Ridge va arribar ràpidament a la primera posició de les llistes britàniques, romanen-t'hi tres setmanes desbancant precisament Tubular Bells. Es tracta d'una de les poques vegades que un mateix artista copa les dues primeres posicions en les llistes de vendes.
Però Mike Oldfield mai es va sentir del tot satisfet amb aquell segon disc. Si bé conté melodies molt boniques, s'avorria enregistrant-lo a The Manor amb Tom Newman i es desesperava perquè les idees que sorgien no l'acabaven de convèncer. A més, tampoc estava content amb l'enregistrament. De fet, Hergest Ridge és un dels discos que menys ha tocat en directe (només un cop, i parcialment, que jo sàpiga) i que més ha provat d'"arreglar" mesclant-lo una vegada i una altra.
D'altra banda, el contrast estètic entre Hergest Ridge i Tubular Bells és enorme. Oldfield va dir en el seu moment que "...si Tubular Bells era el so de la ciutat, Hergest Ridge era el de la muntanya".
La recepció d'aquest disc va ser irregular. Tothom volia una segona gran obra mestra i Hergest Ridge va decebre alguns crítics musicals. Malgrat tot, com dèiem, va tenir una bona recepció per part del públic i avui dia és sens dubte una de les seves obres canòniques, molt apreciada pels seus seguidors.
​
Mike Oldfield va necessitar anys per a compondre Tubular Bells. Però per a Hergest Ridge només va disposar de sis mesos. L'ambient musical és totalment diferent del de la seva primera obra, inspirant-se en la música celta i aprofundint en la sonoritat de la guitarra elèctrica que consolidarà amb el temps i que serà una de les seves senyes d'identitat.
Al meu entendre, Hergest Ridge és una obra mestra incontestable. No es tracta d'un mer pont entre les dues grans obres d'Oldfield (Tubular Bells i Ommadawn), sinó que posseeix molts moments d'una gran inspiració i delicadesa.
​
Text: Xavier Alern
​
​
Bradnor Hill. Foto: Xavier Alern