Ommadawn
El 1975 Mike Oldfield va posar-se a treballar de valent en el seu tercer disc. Disgustat per algunes males crítiques que havia rebut Hergest Ridge, va demanar a Richard Branson que portés un estudi de gravació complet a casa seva per a disposar-ne al seu albir. L'estudi es va instal·lar en un dormitori de The Beacon.
A principis d'any la mare d'Oldfield havia mort, i Mike va pensar en un disc de sonoritat "celta" com a homenatge als orígens irlandesos de sa mare, que era nascuda a Dublín.
Mike Oldfield es va envoltar de músics molt diversos i va omplir el seu tercer disc d'instruments sorprenents provinents de tradicions musicals tan diferents com el rock, la música clàssica, el folklore grec, la música celta irlandesa o la percussió africana. A petició del nostre músic, la cantant irlandesa Clodagh Simonds va escriure alguns versos en gaèlic on apareixia la paraula Amadàn (boig, estúpid). Aquest mot va agradar tant Oldfield que el va adaptar com a títol del disc, que finalment es diria Ommadawn (1975). Mike Oldfield ha manifestat que va treballar tant en Ommadawn com en Tubular Bells, i que de fet és un dels discs amb què se sent més satisfet. Algunes enquestes revelen que per a la majoria dels seus seguidors és el millor disc de la seva carrera juntament amb la seva opera prima.
Ommadawn, Foto de portada de David Binsley
L'èxit de crítica i vendes d'Ommadawn fou instantani i va proporcionar a Mike Oldfield una incontestable reputació de jove geni de la música. Tot plegat li va valer un període de tranquil·litat que va aprofitar per a traslladar-se. Aquell any havia estat buscant un habitatge gran on construir-hi el seu propi estudi, i el va trobar en un poblet anomenat Bisley, al comtat de Gloucestershire. La mansió, del segle XVI, es diu Througham Slad, i al paller va instal·lar-hi un estudi d'enregistrament de primer nivell.
Ommadawn, Foto de conjunt presa a The Manor
Ommadawn representa, al nostre parer, l'estadi de maduresa musical de Mike Oldfield. Els experiments d'Hergest Ridge es van anar consolidant donant pas a un so molt més homogeni. També l'estructura de l'àlbum és més coherent, amb el nombre just de repeticions de cada part i un gran l'equilibri entre passatges dramàtics, lírics i humorístics. El so de guitarra elèctrica es torna més dramàtic, adquirin ressonàncies "còsmiques". En relació a aquest instrument hi trobem varis passatges virtuosístics que farien fortuna dins la seva carrera: el solo de sisets de la primera part, el dramàtic solo final, també de la primera part, que va enregistrar - segons el propi autor - enmig d'una tempesta de raigs i el solo final de la segona part de l'àlbum.
S’ha parlat força de la gènesi del terme “Ommadawn”. El propi compositor, en una entrevista de 2017 a propòsit de Return to Ommadawn, ens explicava que el terme gaèlic Amadàn, que apareix al text escrit per Simonds, significa “foll”, o “estúpid”. Sembla que el mot li va agradar tant que el va adaptar al seu gust. Per a Oldfield, aquest “foll” seria el clàssic personatge “tocat per la divinitat”, que és present en moltes cultures tradicionals. Les seves qualitats farien que els altres el veiessin com un boig, encara que en realitat fos una mena de xaman, de guaridor o de visionari.
El cert és que Amadàn és un antic personatge de la poesia gaèlica. Al poema medieval Eachtra an Amadáin Mhóir (L’aventura del gran foll), del que es conserven diversos manuscrits, apareix aquest personatge com una rèplica al Perceval de Chrétien de Troyes. És sabut que Perceval va ser el cavaller del rei Artús que va conquerir el Sant Graal, cosa que va poder fer gràcies a la seva innocència i rusticitat, car era l’únic dels cavallers de la Taula Rodona “pur de cor i de cos”. Friedrich Nietzsche va ridiculitzar el Parsifal de Richard Wagner entre d’altres coses perquè, al seu parer, el terme parsifal significava “idiota”.
Text: Xavier Alern